Quan parlem de preadolescència la majoria de nosaltres pensem en nens i nenes de 14 o 15 anys. Però aquest pensament avui dia poc o res té a veure amb la realitat. La quantitat d’estímuls que reben els infants en el seu dia a dia han avançat aquesta etapa.

Els primers canvis físics i emocionals es manifesten a partir dels 10 anys aproximadament i és un llarg camí que han de recórrer. El nen o nena comença a construir un nou “jo” que pot implicar molta angoixa i pors.

Com són els adolescents?

Per l’adolescent és molt important l’opinió i aprovació dels altres, necessita trobar un referent i una pertinença al grup, d’això dependrà l’adaptació al seu nou entorn. Aquesta etapa va acompanyada d’una sèrie d’actuacions en les quals predominen els canvis d’humor freqüents i sense motiu, tristesa, necessitat de més intimitat i independència i fer valer les seves opinions, qüestionar l’autoritat (sigui a casa o a l’escola), importància de la mateixa imatge, identificació amb el seu grup d’iguals, etc.

Com a pares i educadors hem d’entendre que aquests comportaments no són deguts a la “mala voluntat” dels nens i nenes sinó que estan passant per canvis hormonals que els afecta psicològicament i que han d’aprendre a gestionar.

Com podem actuar els adults en aquestes situacions?

Els pares i educadors tenim un paper molt important, ja que som una referència per a ells i si volem que desenvolupin habilitats emocionals saludables els hi hem de mostrar com fer-ho.

El més important és saber escoltar, establir una relació de confiança i afecte i que, tot i que no estiguem d’acord amb el seu raonament, ens comuniquem obertament. No significa que els deixem fer, significa que cal que posem límits flexibles adequats a la seva edat i al seu moment maduratiu. Són necessàries unes normes respecte al comportament, l’ús de la tecnologia, les obligacions…

La importància dels límits

Tot i que els nens i nenes busquen una major llibertat, necessiten aquestes normes i límits que els facin sentir segurs. Quan experimenten pors, preocupacions, vergonya, inquietuds, etc. moltes vegades ho disfressen amb actituds agressives o egocèntriques. Però cal saber mirar més enllà i no caure en disputes que al final no ens porten enlloc.

Són els adults els que hem de prendre la darrera decisió però sempre acompanyada d’una orientació raonada i justificada. Fomentem la responsabilitat i l’autonomia, deixem que a poc a poc s’enfrontin a la vida i desenvolupin un pensament crític. No caure en la sobreprotecció és un factor decisiu, acompanyem-los des de la distància, guiem-los i deixem que creixin i madurin.

La família i l’escola han de treballar plegats. A l’escola volem aconseguir persones emocionalment estables i segures de si mateixes, amb valors i habilitats socials per emprendre la seva pròpia vida en un futur.

Treballem junts?